Sí, es fa difícil de creure que a Catalunya un dels nostres esdeveniments comunitaris més importants tracti de reunir-nos un assolellat dia d’hivern per ingerir cebes calcinades servides en teules, però aquest és l’atzarós camí que aquesta nostra cultura mediterrània ens ha fet recórrer. I ben orgullosos que n’estem.
Un bon dia fa uns dos-cents cinquanta anys un pagès de Valls (Alt Camp) va decidir calçar unes cebes. Que no és més que una manera diferent de cultivar-les. I d’aquest acte d’espontaneïtat creativa en va sorgir, amb el temps, una tradició que des de llavors porta a mig país a frisar perquè arribi el fred, i amb ell la temporada de calçots.
Però el que importa de veritat no són les cebes, sinó la trobada: amics, família i ganes de xefla. Un cop entaulats i disposats a passar una bona estona plegats, el procediment és el següent: els calçots, sense rentar-los ni treure'ls la terra, es posen a la graella sobre flama viva, i, una vegada cuits, s'emboliquen amb papers de diari per tal que acabin d'estovar-se i mantinguin la calor. Arriben a taula encara embolicats, sovint sobre una teula.
Després ve el moment clau: pelar-los, sucar-los a la salsa i procedir a menjar-los amb una posició i una tècnica, si més no, curioses. Posició que ens ha portat a instaurar el pitet com a uniforme oficial, per evitar tacar-se la roba. Abans no: s'anava al combat amb la camisa que es portava i cadascú s’espavilava com podia, intentant mantenir, entre el caos, un mínim de civilitat i savoir-faire.
Catalunya és probablement l’únic racó de món on guarnir-se amb un pitet i empastifar-se com una criatura és cool.
Una salsa digna dels déus
A primera vista es diria que una ceba allargada no és el producte més apetitós per a una xefla. Per molt bons amics que t’envoltin i molt interessants que siguin les converses. Hi ha un secret: la salsa.
Una emulsió d’origen humil i resultat extraordinari: nyora, tomàquets i alls escalivats, fruits secs (ametlles i avellanes), pa, oli i vinagre. Tot lligat fins a aconseguir una textura densa, profunda i lleugerament fumada. No és un acompanyament: és el centre de tot.
Es diu salvitxada i és el motiu pel qual t’embrutes, repeteixes i, sense adonar-te’n, acabes menjant-ne una vintena més.
