Tió de Nadal

Tot comença per la Puríssima: cal anar al bosc a buscar un tronc (a vegades, depenent de la casa, pot arribar màgicament al menjador o es pot anar a comprar a una típica fira nadalenca). Un cop seleccionat el tronc que els petits de la casa trobin més adient, se'l col·loca a l’indret més acollidor que hom disposi a casa seva. És important: ha de ser un lloc càlid, on el tió no passi fred. Si és de menester per la situació caldrà cobrir-lo amb una manta, ja que és indispensable que no passi fred perquè rendeixi el dia de Nadal.

A partir d’aquí caldrà alimentar-lo cada vespre —fruita, verdura, ous, el que sigui— com si fos un més de la família. Sempre s’ho acaba tot. I tranquil: és bon senyal. Cal engreixar-lo tant com es pugui.

Durant la nit de Nadal (o el dia de Nadal), arriba el moment: la mainada el fa cagar. Com? Senzill: s’arma a la quitxalla amb pals i bastons, amb els quals han de colpejar tan fort com puguin al tió, mentre canten una cançó. Un cop acabada aquesta fase se’ls envia a cantar o a resar a una habitació contigua i, mentrestant, el tió fa la seva màgia: cagar (regals). Un cop cagat, els adults -que han supervisat la cagada- notifiquen als nens que ja es pot tornar. Es destapa el tió i apareixen les sorpreses. El ritual es repeteix fins que el tió diu prou, amb carbó, una arengada o un ou com a senyal final.

Un dels moments clau del ritual és, sens dubte, colpejar el tió. Una acció que combina certa violència controlada amb un dels elements més tradicionals: la cançó del Tió.

Transmesa oralment durant segles, n’hi ha tantes versions com dialectes té el català. I com ciutats, pobles i… famílies. Perquè sí: cada casa en té la seva, lleugerament diferent.

Probablement, la versió més estesa a Barcelona és aquesta:

“Caga tió

ametlles, avellanes i torró

no caguis arengades

que són massa salades

caga torrons

que són més bons

Caga tió

ametlles i torró

si no vols cagar

et daré cop de bastó

Caga tió!”