Les colles encarnen els valors dels castells. Avui n’hi ha més d’un centenar, repartides per tots els territoris de parla catalana. El que les diferencia, més enllà del nom, és el vestuari: cada colla té el seu color de camisa, mentre que el mocador, sovint és vermell.
N’hi ha de més novelles, capaces d’aixecar castells més modestos (si és que és modest un castell de sis pisos), i de més experimentades, que afronten les construccions de “gamma extra”, les de màxima dificultat. Algunes no arriben al centenar de membres; d’altres poden mobilitzar gairebé un miler de camises en les grans diades. Totes, però, comparteixen una mateixa essència: la de construir, entre tots, alguna cosa que cap persona podria fer sola.
Originaris del segle XVIII i amb arrels que es remunten encara més enrere, avui els castells transcendeixen les places. Més enllà de l’espectacle, són un reflex viu d’identitat: de poble, de barri, de ciutat i de país. Cada castell aixecat és una afirmació col·lectiva, una manera de dir qui som i com som. Un símbol de catalanitat construït, literalment, entre tots.
El món casteller, sota la cara més visible d’èpica i espectacularitat, s’aguanta gràcies a centenars d’hores d’entrenament, lluny de qualsevol improvisació a plaça. I el resultat és un treball minuciós sobre forces, estructures i rols, on cada posició, cada cos i cada relació —dins i fora el castell — tenen un perquè.
Aquestes proeses tenen lloc a les diades castelleres, trobades on colles d’arreu del país s’apleguen per aixecar les millors construccions. Tradicionalment, la temporada comença per Sant Joan i culmina per Santa Úrsula. Però no es tracta d’una simple competició: es tracta de portar l’honor de la colla i de la ciutat tan amunt com sigui possible.
No s'han trobat resultats.
No s'han trobat resultats.