Una dansa que uneix a tothom. Sense distinció de classe, gènere o procedència, sense requisits d’habilitat o resistència i una única condició: voler formar part de la rotllana. Així és la sardana, oberta a tothom i per tothom, però ben nostrada. Un engranatge perfecte, disposat a acollir qui vulgui entrar-hi.
L’element principal n’és la rotllana, és a dir, la unió dels dansaires en un cercle. Sota aquest precepte tot flueix, harmònicament, cap a un ball que no és només un ball: és tot un gènere musical, amb milers de peces creades per ser interpretades per la cobla, formació autòctona catalana, amb dos instruments únics al món, el tible i la tenora.
Cada sardana es divideix en llargs i curts. Sota l’aparença de dos passos simples, s’hi amaga una de les seves funcions més complexes: el repartiment, el càlcul precís dels compassos i el tempo de la peça, imprescindible per acabar-la tots alhora, exactament al mateix punt i amb el mateix peu, sense trencar la rotllana. Pel que sí, ves repassant matemàtica avançada que si no s’acaba com toca es considerarà un fracàs.
I per si tot això fos poc, prepara’t per a un aplec sardanista: no es tracta d’una o dues ballades ràpides, sinó d’hores saltant i ballant amb concentració absoluta. Aquí el zumba queda en anècdota.
Hi ha qui s’atreveix a considerar-la una dansa revolucionària. Tingui —o no— un paper tan destacat, avui sabem que va acabar esdevenint un símbol col·lectiu.
Un ball per canviar-ho tot
Va ser un fenomen, quelcom trencador. Amb arrels antigues i una evolució constant, la sardana pren forma al segle XIX com el ball d’una societat moderna emergent. De dansa popular a l’Empordà, la Selva i el Rosselló, s’escamparà per tota Catalunya, esdevenint un símbol col·lectiu, capaç de travessar moments històrics complexos i mantenir-se viva fins avui, carregada de significat i identitat.
És per això que és d’essència oberta: qualsevol s’hi pot afegir, només cal donar la mà i entrar a la rotllana. No hi ha jerarquies ni rols tancats, només el desig de formar-ne part. Així, conviuen dues maneres de viure-la: la més espontània, a plaça, i la més precisa i exigent, en concursos on el detall i la tècnica es porten al límit.
Entre tradició i present, la sardana continua evolucionant sense perdre el seu sentit original: ser un espai compartit on la comunitat es reconegui. I que, al final, només demana una cosa: donar la mà i entrar al cercle. Que ho facis més o menys bé, poc importa.
