“El pèsol és patrimoni de la cuina catalana. És que és una icona, un tresor. I això que són tres mesos, de març a maig. Ara, mentre dura, n’és el protagonista absolut, tothom l’espera.”

Un àpat de reis

Aquesta és la singular història de com un llegum que passava sense pena ni glòria per la majoria de gastronomies mediterrànies es va convertir en un àpat de reis, per acabar esdevenint una de les verdures més populars arreu del món i peça cabdal de la cuina catalana, on ha desenvolupat varietats, caràcter i personalitat pròpia.

Durant segles, el pèsol no en va tenir res de caprici reial: humil, proteic i resistent, es deshidratava i es menjava en un puré de sabor qüestionable. Fins que, a mitjan segle XVII, collit i consumit en fresc, va enlluernar la cort del Rei Sol, que seduït per aquella dolçor, el va convertir en exquisidesa i objecte de desig de tota la reialesa europea.

El pèsol verd, convertit ja en la verdura que avui coneixem, era d’una fragilitat extrema: delicat a l’horta, breu en temporada i fàcil de desaprofitar a la cuina. En la cuina catalana va trobar la sensibilitat justa per explotar tot el seu potencial.

“És molt exigent. A l’hort i a la cuina. I d’aquest esforç constant per portar-lo a l’excel·lència que necessita només en poden néixer coses bones.”

Fragilitat a l'horta

Els nostres avantpassats es van trobar davant d’un producte d’equilibri delicat. No admet excessos: ni fred ni calor intensa, ni terres massa eixutes o massa humides. En definitiva, un entorn natural i humà capaç d’acompanyar-lo com cal i de tractar-lo amb una delicadesa a l’alçada de la seva fragilitat.

Per això el Maresme li ha estat històricament tan propici: la proximitat del mar genera hiverns sense glaçades i estius relativament suaus, així com uns sòls que afavoreixen el punt d’equilibri perfecte entre frescor i drenatge. 

Però, fins i tot en les millors condicions, el pèsol continua sent un producte vulnerable. La seva temporada és curta, la collita s’ha de fer en el punt exacte de tendresa i dolçor, i qualsevol demora (al camp, al transport o al mercat) pot fer que perdi bona part de les característiques que el fan tan preuat. El seu luxe, abans de poder esdevenir gastronòmic, és agrícola: neix de la precisió i de la cura en cada decisió presa per l’agricultor.

“No li pots treure l'ull de sobre. N’has d'estar pendent i saber quan dius ‘ja!, fora!, retirem!, emplatem!’. Decidir que està al punt, que la cocció és l’òptima, perfecta. Perquè si et passes…”

Exigència a la cuina

Aquest canvi de perspectiva històric, d’un producte sec i modest a un de fresc i refinat, va comportar també una sacsejada en la manera d’entendre i tractar el pèsol des d’un punt de vista gastronòmic:

De ser un aliment de subsistència de les cuines més humils, a convertir-se en un ingredient que no admet distraccions: ni coccions llargues que l’apaguin, ni condiments que n’ofeguin la dolçor, ni manipulacions que en malmetin la textura viva i delicada. Demana el temps just, un foc mesurat i, en definitiva, una cuina capaç d’acompanyar-lo sense imposar-s’hi, de fer-ne emergir les virtuts sense alterar-ne la naturalesa.

Per això va trobar en la cuina catalana una companya especialment afí: avesada a escoltar el producte, treballar amb sofregits subtils, coccions pausades i combinacions capaces d’aportar-li profunditat sense arrabassar-li mai el protagonisme. El pèsol a la catalana neix de saber intervenir-hi poc, però exactament com i quan toca.